Sr Alcalde, Corporació Municipal, autoritats locals i festeres, capitans, àngels de la rodella, reina i cort d’honor, banda de música, festers i amics, molt bona nit. Heu de permetre’m que, aprofitant les càmeres de Movitel, em dirigisca també a les persones malaltes i majors, o aquells que no han pogut acudir a aquest acte i, especialment, als meus pares, a qui des d’ací envie una abraçada i una besada.

Primerament, vull donar les gràcies als que han confiat en mi per compartir aquest moment amb tots vosaltres. És clar que representa un honor i satisfacció, al mateix temps que una gran responsabilitat. Espere no defraudar a ningú. No podia deixar escapar aquesta oportunitat única per a mi sense felicitar públicament la Banda de Música, per l’etapa tant dolça que viu i que fa que se’ns plene la boca cada vegada que parlem, d’ella i del progrés tan continuat que està tenint. Segur, músics, que sabeu el sacrifici que representen els assajos, la dedicació, la constància... però no us podeu imaginar el que sentim nosaltres cada vegada que ens delecteu amb les vostres interpretacions. Gràcies per estar sempre tan prop. I avui, d’una manera especial, al seu director Romero, de qui, segur, guardarem un gran record del seu pas per Castalla. Allà on et porte el destí, Romero, et desitgem molta sort i el millor èxit.

Als Pirates, en el seu 50 Aniversari, moltes felicitats i que seguiu contagiant d’eixa alegria que porteu dins i que us caracteritza.

Un any més, el pregoner té la missiva de fer saber a tots, castellus i forasters que ens visiten, la proximitat de les nostres Festes Majors de Moros i Cristians en Honor a la Mare de Déu de la Soledat. Un any més, ens baixarem del quefer diari per submergir-nos de nou en un oasi de quatre dies que es diferencien de la resta de l’any pel “jolgorio”, la lluminositat, l’olor a pólvora, la música i eixa alegria sana que predisposa d’una manera especial al rencontre entre persones, vivint plenament l’exponent emocional que transmet la paraula FESTA. Si unim això al fet que també és la manera més clara d’exterioritzar les nostres tradicions, cultura i forma de ser i sentir d’un poble, estarem tots d’acord que, si no existiren les festes, les hauríem d’inventar.

Pregonar, entre altres coses, és fer públic de forma oficial alguna cosa que convé que tots sàpiguen. Per tant, vull anunciar ben fort la grandesa de les nostres festes, del nostre poble i la noblesa i raça de la seua gent.

Sóc fester des de l’any 1956 i com a tal, els meus sentiments afloren quan s’apropen estes dates. Com tots sabeu, sóc masero, i recorde la meua primera esquadra, formada per Trino, Ximo i jo; com ens miràvem de reüll per a anar ben formats, un a cada costat del carrer i l’altre pel mig. Encara de vegades ho pense: faria falta un tiralínies!. Recorde els meus parents, Miguel Luna, Berengue, Pepito Macoca, Luiset i Manolo, sempre “al tanto“, al meu costat “ojo al tanto” beguda, joventut... ja m’enteneu.

Un any, quan anava al principi de l’Entrada i després d’una pluja estiuenca, vaig notar que se’m desmuntava una espardenya, a conseqüència dels tolls que hi havia al carrer i que, segurament, jo aniria buscant. Me’n torne a casa, els meus pares ja havien eixit a presenciar la desfilada i, mirant el vestuari, sumat al fet que el temps amenaçava més aigua i en vista que sols em quedaven un parell d’espardenyes més, perillant que se m’acabaren les festes abans de temps, vaig creure convenient posar-me unes katiusques perquè, i sempre baix el meu criteri, no li anaven mal als saragüells. Imagineu-vos la cara dels meus pares en vore’m desfilar tan feliç, quan mitja hora abans, ma mare m’havia deixat impecable. Amb eixes i moltes anècdotes més, sense cap picardia, anava creixent i passant per altres formacions, una mica més nombroses, fins que em vaig trobar en la que avui és la meua esquadra, Els Mangarrufos, on m´encontre molt a gust perquè junts hem aconseguit fer una gran família festera, amb tot el que això comporta. Gràcies a tots i a totes per tant. Us volem.

               En el transcurs de tota aquesta vida festera, he tingut l’honor de representar el poble com a Regidor de Festes, en els anys 80 i a la meua comparsa com a president, a finals del 90. Per eixe motiu, vaig viure molt de prop el treball abnegat de tantes persones que s’esforcen durant tot l’any per la festa i que es mereixen, sense cap dubte, el suport incondicional per part de tots. És molt aconsellable que el major nombre de festers passe per càrrecs de responsabilitat, perquè des de dins és on es palpa el treball i on el comparsita va madurant com a persona i com a fester.

                Jo, en la vida, m’he aplicat moltes vegades el símil de la partida d’escacs. He tingut temporades que he jugat de peó, altres d’alfil, altres de torre, després novament de peó i pense: què més dóna! . Importa molt més estar en la partida per ajudar a guanyar-la que el lloc que tinguem assignat en el tauler. És cert que existeix el perill de no saber jugar de peó després de fer-ho en caselles superiors durant un temps. Però, paga la pena i és molt fàcil quan ens convencem que tots som necessaris per a poder aconseguir l’èxit col·lectiu. Traduït a la festa, val exactament igual. Tots som complementaris i necessaris. Com necessàries són eixa dona i eixa mare, sense l’aportació de les quals les festes no serien el que són. Són elles les que es preocupen del menor detall perquè isquem impecables a la festa. Són elles les que s’encarreguen que mai “s´empanye” l’ambient fester a casa quan apleguem un poc passats de voltes. Són elles les que primer s’alcen, apartant-nos els llençols perquè no fem tard a diana. Són elles, en definitiva i des de l’ombra, les que escriuen la seua part de la història de la festa.

Per a un fester, resulta molt fàcil parlar de la seua festa perquè és vivència. Jo he cregut convenient fer una espècie de crònica resumida, de la qual estic segur que molts, en part, us sentireu identificats.

               Diuen, que qui no té la vespra, no té la festa i així és perquè hem de veure amb quina facilitat ens enredem uns a altres: xé que el dia tal tenim un esmorzaret i l’endemà ens faran un arròs i conill. Dissabte que ve dinem amb l’esquadra d’Els Guindilles i la següent amb la de Liria”. Total, que ens plantem en el dia de L’Olleta i hi ha d’ell que té el colesterol i l’àcid úric allà a les boires i és que ara no és igual que fa vint anys, però nosaltres seguim creient-nos que en festes tenim uns quants anys menys.

I així, apleguem al dia 1 de setembre com diu l’himne “radiant amaneix” però tot calmat, ni una ànima pels carrers de bon matí. Pareix que la cosa no és molt greu perquè cap al migdia, la Plaça de l’ajuntament agafa un aspecte especial. La gent s’aglomera per moments, arriba l’hora de l’Àngelus i, a continuació, una mascletà que fa tremolar les cases més properes donant pas a l´Arranc, acte que marca clarament que ja estem en festes. I allí acudim tots els anys els que tenim alguna sensibilitat musical, aguantant estoicament un sol de justícia i buscant l’ombreta d’alguna farola o estendard, mentre ens refresquem amb el gotet d’aigua llimó que hem comprat en el carret de Pana. Obri, com sempre, la nostra Banda, que als primers compassos ja ens ha col·locat el nus en la gola; bé comencem! A continuació i per ordre, van passant interpretant el pasdoble elegit cadascuna de les bandes oficials. Per cert, últimament s’ha notat molt ll’augment de components exigit, així dóna gust.

Només acabar, ens dirigim a dinar, perquè, entre la cerveseta, el mateix dinar i la dutxa a mànega lliure, se’ns ve el temps damunt. Després de deliberar dies abans el vestit a posar; espardenya veta negra, faixa roja… Observem que algun despistat porta dues faixes de diferents colors o dos parells d’espardenyes veta negra i veta verda, per si de cas no estava molt atent el dia del consens. Però no passa res, a l’hora marcada estem tots complets i disposats per a dirigir-nos al punt d’encontre. El delegat ens informa de l’ordre de desfilada, tot està preparat. Fem la visita als capitans i al seu boato, una abraçada, paraules d’ànim i per avant. El cap, ens pega l’última mirada; apreta’t bé la faixa, que et cau, eixa manta cap avant, ara sí, tot molt bé. Comencen a sonar els timbals, el cor per molts anys que passen el notem un poc accelerat, açò no hi ha qui ho pare! però és que no para. Hi ha any que pareix que anem a guanyar un conill i quan ens adonem, ja estem a l’ajuntament. Per a reposar-nos del marató tenim el berenar, que ens senta com caigut del cel. Però no hi ha treva perquè en el moment d’acabar, i més si toca acompanyar els capitans, ens dirigirem a la processó de la Baixada que, per cert, tots els anys el mateix comentari; es fa molt tard; és que no adelantem. Haurem de plantejar la difícil fórmula per a  remeiar aquest fenomen any enrere any.

                Dia 2 de Setembre.

Sempre s’ha dit que el que vetlla no pot matinar, però això no compta en festes perquè a l’hora de diana estem al peu del canó; prompte ens adonem que ha pagat la pena. Els carrers ben nets i “arremullats”, una frescoreta que s’agraeix i un passeget, que als que estem un poc desganats, ens ve molt bé per obrir l’apetit. Apleguem a casa dels capitans, que ja estan esperant-nos amb les taules, ben preparades: herbeta, cafenet, pastes… Allí fem la visita del metge perquè, a meitat café, apareix el Sr. García-Ajofrin: va, que fem tard a missa. Emprenem de nou la marxa i ens dirigim a l’església per a la missa de comparses. Després de complir en parròquia, ve el primer esmorzaret, com senta de bé! Encara que, en aquest dia, els que pertanyem a la coral i ens queda un poc de veu, hem d’interrompre’l per a anar a cantar La Pontifical en la Missa Major a la Patrona. És el seu dia, és el sant de les Soledats. Avui complim en parròquia per duess vegades, però no passa res, pels que no ho han fet una. Durant la consagració mou l´Alardo que acabarà a la Plaça de l’ajuntament.

Per la vesprada, la Guerrilla omplirà de pólvora i trons els carrers del poble, donant pas a l’ambaixada Mora. Després de perdre el castell els Cristians, seran els Moros els que formaran primer i els que gaudiran de l’església en les misses de comparses següents. Per tant, en la Processó del Passeig, també quedarà invertit l’ordre d’eixida. Comencen els Moros i prompte ens adonem de la quantitat de festers que desfilem, i encara que ben organitzats, acabem molt tard.

                Dia 3 de Setembre

Continuem vetllant i matinat. Avui pareix que ens ha costat un poc més alçar-nos. Tenim una novetat, “un mos en les pantorrilles”, sort que prompte desapareix en moure’ns. Fem el mateix recorregut que el dia 2 encara que amb alguna diferència; la missa és al Convent i, després, l’esmorzaret serà prou més pausat perquè, com ja no ens queda veu, els nostres companys de la coral, no festers, compliran per nosaltres. El matí passa molt tranquil i com no tenim flors per arreplegar, acabem a l’Avenida, gaudint del futur de la festa en Castalla; i diuen que no hi ha xiquets! Crec que aquesta nova generació alçarà prou el nivell de la festa perquè s’ha de veure quina gràcia i “desparpajo” tenen eixos xiquets desfilant i els caps portant l’esquadra... D’allí passem a dinar, i la poca pressa que tenim eixe dia, perquè ningú ens apressa, es converteix en la vesprada més perillosa de totes les festes. Comencem brindant i brindant, i com tenim tantes coses per què brindar, aplega un moment que hem de dir prou perquè l’Ofrena ens espera. A l’hora marcada, allí estem de nou, no sé per què però en l’Ofrena ens remirem més i sempre solem acabar amb una abraçada. Últimament, esperem els capitans a la porta de l’església, aconseguint una formació que emociona el més pintat, ben fet!.

                Dia 4 de Setembre.

Ja anem amb els peus arrastrant, però hem pogut alçar-nos novament a Diana. A pesar que el recorregut és el mateix, ens sembla molt més llarg però ho hem aconseguit, hem aplegat a casa dels capitans, al convent i a la comparsa. L’esmorzar continua sent miraculós perquè quan eixim d´allí, no som els mateixos. Avui, després de l´Alardo, coneixerem els nous capitans. La festa de l’any que ve la tenim assegurada. Moviment a les taules de capitans i convidats i paraules d’ànim, molta salut i felicitat per a l’any que ve: Qualsevol cosa que necessiteu, ací ens teniu. En el dinar no falten els comentaris referents als nous capitans de totes les comparses: com de guapos i guapes anaven! Desitjant-los el millor per a cadascun d’ells.

A les 5 de la vesprada, tot preparat per a l’últim combat de l’any que aquesta vegada finalitzarà amb l’Ambaixada Cristiana. El bàndol moro torna a perdre el castell, donant pas a un acte introduït els últims anys però arrelant-se pels anys que porta fent-se, que és “l´Enterro de la Mahoma”. Com en tot, molt respecte per a no ferir la sensibilitat de ningú. En acabar ens n’ anem a berenar i vestir-nos de gala per acomiadar la mare de Déu en la processó de la Pujada.

                No podia deixar-me en el tinter l’origen del patronatge de la Mare de Déu de la Soledat perquè sabem, a través de la història, que Castalla estava regida pel moro Zeid-Abuzeit, passant a mans de Moses Eximeno Pérez Darenós, com a conseqüència de les capitulacions de concòrdia mantingudes pel moro Zeid i el Rei Jaume I després de la conquesta de València. El cavaller Pérez Darenós tenia a sa casa i a tots els seus sota el patronatge de la Mare de Déu de la Soledat Gloriosa. Encara avui es pot veure el seu escut d’armes amb el text de la seua capella familiar a la nostra antiga ermita.

                En aquells temps feudals el patró o patrona d’una casa senyorial ho era també de tots els seus senyorius i els seus feudals. D’eixa manera va quedar instituït el nom de la Mare de Déu de la Soledat Gloriosa com a patrona de Castalla. Per tant, la devoció que tenim a la mare de Déu ens ve de molt antic, constituint en tot moment un vincle d’unió entre nosaltres i els nostres avantpassats. Conforme el temps avança, ha anat augmentant la fe en ella.

Actualment, Castalla dedica totalment les festes a la seua patrona i tots els actes giren al seu voltant. Comencem el dia de Mig Any presentant-li les noves festes; continuem el dia de Sant Jaume oferint-li-les i després de baixar-la el dia de l’Entrada amb salves d’arcabusseria, que és de la millor forma que sap el fester, la gaudirem a l’església, la passejarem pel poble el dia 2, li dedicarem l’Ofrena el dia 3 i l’acomiadarem en la processó de la Pujada el dia 4, cantant-li des de la placeta d’El Carreter “El adiós Postrero”.

Després de tot l’exposat, crec que no hi ha dubte de qui és la principal protagonista de les festes, perquè, a més, qui en un moment dur de la seua vida no s’ha dirigit a la mare de Déu, no li han caigut dues llàgrimes recordant tot el pes que porta dins i sols ell sap? I és que, en aquests dies, d’una manera especial, la Patrona se sent volguda pels seus fills de Castalla, veient com afloren els sentiments d’estima que, potser, i per la rutina de la resta de l’any, pareixen adormits i com una mica oblidats, però que estan guardats en l’arxiu de les nostres vides. Ella ens coneix a cadascun de nosaltres, ens perdona i ens anima a seguir avant. Per tant, i com a acomiadament, aquest senzill pregoner vol acabar recordant-te i unint-se a la família festera amb el final d’un vers que cada any ens recorda l’Ambaixador Cristià;

Luz que irradia desde el cielo para alivio del que llora

blanca paloma sin hiel

clara y refulgente aurora

Virgen de la Soledad sed siempre de Castalla Patrona

Moltes gràcies, bona nit i bones festes.